Cada interpretació musical obre un espai nou de significació, altera l’obra i, amb ella, qui l’escolta. No és memòria, és consciència. En una societat sotmesa a la velocitat, la fragmentació i el consum immediat, el Festival de Torroella de Montgrí proposa una altra manera d’habitar el temps. No com una successió d’instants efímers, sinó com una realitat que es desplega en l’acte mateix d’escoltar. La música esdevé resistència a la inèrcia, un espai on el temps no es registra, es modula; on la velocitat no s’imposa, es redimeix.
Redimir el temps no és aturar-lo ni fixar-lo. És obrir-lo a la seva plenitud, fer-lo experiència compartida. No resignar-se a la seva successió inexorable, sinó comprendre’l en tota la seva profunditat. Redimir el temps és alliberar-lo de la seva condició d’objecte de consum per convertir-lo en matèria viva, en espai de comprensió i revelació.
El Festival de Torroella ofereix una nova manera d’estar en el flux del temps. No es tracta d’aïllar-se del món, sinó de repensar-lo. La música no s’escapa de la realitat, la resignifica. La redempció del temps es troba en l’acte conscient d’habitar-lo plenament, en la seva significació compartida. La música no és una anotació en el calendari. És persistència. No desapareix en l’instant de la seva execució. Ressona més enllà d’ella mateixa, enllaçant passat, present i futur. En aquesta redempció del temps, el Festival de Torroella interroga, transforma, proposa.
A recer de la fúria del món, la música obre espais on el temps, lluny de ser una successió d’instants, esdevé experiència de plenitud compartida.
La construcció del temps musical
Un dels eixos centrals d’aquesta edició del Festival de Torroella de Montgrí és la concepció del temps com a matèria flexible, modelable i recreable a través de la música. La idea es desplega amb la proposta de Tasto Solo, que explora l’Ars Subtilior del segle XIV. La complexitat de la notació i del ritme fragmenta el discurs musical, convertint-lo en una experiència perceptiva discontínua. La música d’aquest període qüestiona la concepció tradicional del temps com a successió lineal i obre noves perspectives sobre com aquest pot ser fragmentat i reconfigurat.
Continuïtat i transformació
Aquesta mateixa tensió entre continuïtat i ruptura es fa palesa en els Concerti Grossi Op. 3 de Georg Friedrich Händel que interpretaran Les Musiciens du Louvre, dirigits per Marc Minkowski. L’obra de Händel, anticipant la modernitat de la simfonia, explora la dilatació del temps mitjançant l’alternança entre repeticions i variacions. Aquest procés ofereix una nova manera de percebre la temporalitat musical, mostrant com les tensions entre la repetició i la variació, la continuïtat i la ruptura, poden transformar l’experiència del temps.
Un altre moment destacat del festival serà el debut de Leonidas Kavakos. El violinista grec, al capdavant del grup Apoll?n Ensemble, interpretarà un programa monogràfic de Bach. Els seus concerts per a violí, síntesi perfecta entre l’estructura formal i l’expressivitat emocional, són un viatge sonor que demostra la simbiosi entre virtuosisme i emoció. La seva música traspassa el temps, establint un diàleg entre el passat i el present, entre la rigidesa formal i l’emoció subjacent que l’acompanya.
Aquesta 45a edició del Festival de Torroella de Montgrí també serà testimoni del debut de la violagambista Lucile Boulanger, qui presentarà un doble concert que uneix el passat i el present. El seu recital de viola de gamba inclourà un programa que dialoga amb dos compositors del Barroc: Johann Sebastian Bach i Carl Friedrich Abel que permetrà reviure una nova dimensió de la música barroca, centrant-se en les influències recíproques i la continuïtat musical a través de les èpoques.
La veu com a transmissió del temps
Des dels seus orígens, la veu humana ha estat un instrument fonamental per transmetre la memòria. La seva capacitat per articular paraula i emoció estableix un pont entre el present i el passat. En aquesta 45a edició del Festival de Torroella de Montgrí, la veu torna a ocupar un lloc central amb el debut de la soprano Serena Sáenz. Acompanyada per l’Orquestra Simfònica del Vallès, presenta un programa que explora les idees de llibertat i destí a través de l’òpera i la mélodie.
L’òpera barroca ofereix una visió complexa sobre la relació entre temps i memòria. Marc’Antonio e Cleopatra de Johann Adolph Hasse, que interpretaran Em?ke Baráth i Anna Bonitatibus amb Vespres d’Arnadí, exemplifica com el temps es construeix mitjançant la tensió entre recitatius i àries. Les veus dels personatges estableixen un diàleg entre el passat i el futur, entre les accions passades i les esperances per al futur. Aquest intercanvi crea un espai de reflexió sobre el temps i les seves implicacions emocionals, qüestionant la nostra percepció del flux temporal.
Aquest fil de reflexió s’estén amb la proposta d’Armonico Consort, sota la direcció de Christopher Monks, que posa en diàleg dues obres del Barroc europeu: Stabat Mater de Giovanni Battista Pergolesi i Dido and Aeneas de Henry Purcell. Malgrat provenir de tradicions diferents —una obra sacra italiana i una semiòpera anglesa—, ambdues exploren, a través de la veu, les dimensions del dolor, la separació i la mort. Una lectura sobre la condició humana des de dues perspectives: la religiosa i la mitològica. Dues obres que, malgrat la seva concisió, contenen passatges d’una intensitat expressiva i encapsulen alguns dels moments més colpidors del repertori vocal barroc.
Un altre exemple d’aquest qüestionament de la temporalitat es presenta en el treball de Niño de Elche i Abdullah Miniawy, que revisiten les fronteres estilístiques i de percepció mitjançant l’experimentació musical. La seva proposta no segueix una línia temporal convencional. Dilata, fragmenta i reinventa el temps musical, creant noves condicions per a l’experiència auditiva.
El temps suspès en la interpretació
En aquest marc de reflexió sobre el temps, diversos moments del festival se centraran en els efectes de la música sobre la percepció temporal i la seva constant reconstrucció. Més de vint anys després del seu debut al Festival de Torroella de Montgrí, Janine Jansen torna per oferir un programa que equilibra profunditat i virtuosisme. Acompanyada per la Camerata Salzburg, interpretarà el Concert per a violí i orquestra en mi menor de Mendelssohn, una obra que combina lirisme i tècnica per submergir-nos en una dimensió temporal en la qual la música sembla assolir una qualitat eterna, tot i la seva immediatesa, qüestionant les concepcions lineals del temps.
En aquesta suspensió en el temps, també hi trobem els recitals del pianista Joaquín Achúcarro. Després de 35 anys del seu debut al festival, proposarà un programa que traça la seva trajectòria personal com a intèrpret, creant una narració que uneix passat i present. Per la seva banda, el també pianista András Schiff concep el seu debut en el festival com una creació immediata, en què el temps es construeix en directe, oferint una experiència que explora la seva percepció en l’acte musical mateix.
La flexibilitat del temps musical
La recerca constant per transformar el llenguatge musical defineix la projecció del futur de la música. La relació amb el temps, entès com a estructura i com a experiència, es troba al centre d’aquesta reflexió. El projecte Ravel’s Dreams de Marco Mezquida exemplifica la recerca a partir de la confrontació entre la precisió de Maurice Ravel i la fluïdesa de la improvisació jazzística, obrint un espai de tensió entre l’arquitectura rigorosa i la immediatesa de la creació instantània. Aquesta dialèctica reconfigura la percepció del temps musical i proposa un nou model de diàleg entre tradició i experimentació.
Similars perspectives s’obren amb la proposta Garreta Party!, que reinterpreta la música de Juli Garreta en el 150è aniversari del seu naixement. La fusió entre l’univers clàssic i les sonoritats de la cobla, sota la direcció de Carles Marigó amb la Cobla Montgrins, crea un espai d’interacció entre llenguatges. La relectura de la música de Garreta parteix d’una revisió de les seves estructures formals i la seva relació amb la música popular. Aquesta reconstrucció no només revisita les coordenades temporals en què va ser creada l’obra, sinó que les confronta amb la realitat actual, posant en qüestió els límits entre gèneres i estètiques.
La mateixa reflexió sobre el temps emergeix en el projecte Versailles de Lucile Boulanger i Calling Marian. La cort de Versalles del segle XVII es defineix per una concepció del temps marcada per la simetria i l’ordre, manifestada en la música de Lully, Charpentier, Couperin i Marin Marais. Aquesta música construeix un espai sonor que respon a una visió del poder basada en la mesura i el control. Quatre segles més tard, una altra música sorgeix en la mateixa ciutat, aquesta vegada ja no vinculada a la cort sinó a la cultura urbana: la French Touch, moviment de música electrònica que, a finals de la dècada de 1980, reformula la relació amb el temps musical mitjançant l’ús de repetició, bucles i processos digitals. La trobada entre la viola de gamba i l’electrònica obre un nou espai d’exploració on passat i present es reconfiguren en una nova realitat sonora.
Totes aquestes propostes comparteixen una mateixa interrogació sobre el temps i la seva relació amb la música. En cada cas, la matèria sonora es replanteja mitjançant l’experimentació amb estructures, processos i tècniques que transformen la percepció auditiva. La música és una eina per repensar el temps mateix. En la seva tensió entre fixació i canvi, entre estructura i fluïdesa, es manifesta la capacitat de la música per qüestionar les formes i obrir nous camins de comprensió.
El Festival de Torroella de Montgrí no es limita a presentar un seguit de concerts, construeix un espai d’interrogació sobre la música i el temps. A cada programa es desplega una concepció diferent de la temporalitat, des de la permanència de Palestrina fins a la desconstrucció de l’Ars Subtilior, de la rigidesa de Ravel fins a la improvisació de Marco Mezquida.
Montse Faura
Directora general i artística del Festival de Torroella de Montgrí
